Acabo de llegir a l’Ara que hi ha apps
que et deixen dir sense embuts el que penses.
Per què collons faig poesia, dic,
pensant que és molt més fàcil escoltar
Peter, Paul, and Mary all day long,
i deixar que sorgeixi el que li peti,
aquesta vida impredecible i imbècil,
aquest tedi implacable, la roda
de la sangria boja que es barreja
amb els colors i les formes insòlites.
L'estiu que ja marxa més enllà
a les cales roges del nostre futur
pírric abrandat com un quadre
secret on aboquem el nostres desitjos
i les pors més fosques dels vespres buits.
Potser, doncs, ens cal una app més
per llençar-hi els secrets que no ho són.
