23.10.13

The Forest

I went
to sleep as I always do,
with my head under the blankets,
tucked away from the outside world,
and suddenly I woke up in the middle
of the night.

I was
surrounded by an incredibly
beautiful forest, full of ancient white
pine trees with thick, forked trunks,
and mossy mounds of eternal decay
in flowering dew.

I went
down the muddy dingle stepping carefully
on the grassy parts around the interweaving
brooks and teasing springs, watching
as each step released a soft exhalation
from the ground.

Further down,
the trees and bramble conjured up a maze
of carefully weaved patterns around
the rocks and the long dead branches,
which beckoned me into a subtle tunnel
of hidden pleasures.

As I
approached the wildly splendid grove,
silent like a fawn in a daydream,
the forest's face revealed itself to me,
in a knowing smile of bright wisdom
and stubborn friendship.

I lay
still just feeling the green embrace
and gave thanks for all the years of patient
friendship and watchful solace,
for all the seasons and all the moods,
for everything

that we
had been able to cultivate in an endless dance
of invisible understanding and learning,
of purposeful looks and eager adventures,
of weightless diving and swimming
in our selves.


22.10.13

Quan entro al cotxe

Quan entro al cotxe, sols per un instant,
mentre arrepenjo el braç a la finestra,
aquesta olor a tabac em fa presents
totes aquelles carreteres nues
i llargues on la xafogor restava
arrapada a les corbes innombrables;
tot de germans amuntegats darrera,
agombolats en els contes d'asfalt.
Feixucs, els membres s'anaven desfent
en el treball enfurismat d'un ull
que ressegueix encara el bategar
imprevisible de la fita cega.
Tot tan veraç com aquest fueteig
d'ara sobre els cabells que s'eixamoren—
dia de platja—jocs de ruta incerta—
en el baf pesarós d'un saxo alt.



21.10.13

L'octubre és meravellós

L'octubre és meravellós.
El mes del temps fugaç i la rara bellesa
de cel vermell en una tarda encesa—
del blau audaç que t'espera als carrers.
 
El desengany et sorprèn en l'excés
d'aquesta llum llisquívola, ardidesa
d'un alt oreig anònim. La peresa
de l'octubre irisat és com el bres

sobre els cabells llanuts apaivagats
pel cant dels horitzonts escrit de nit—
tota blanca i calmosa—rulls brodats
 
sobre les passes folles, l'ull nodrit
de llostres, la innocència dels prats
altius, el paradís, rialla i crit.


16.10.13

Cor quillo

A vegades penso que he tingut sort.
Vaig crèixer en un barri enfangat i brut,
que es cremava sencer per Sant Joan,
entre cerveses, traques, fogueres paganes.
Un barri que vibrava amb horterades,
amb autos-xoc de fira proto-electrònica,
d'aquells anys setanta que regalimaven
l'entrecuix dolçament tremolós
de les noies jamonas que sortien
amb quinquis de pintes gruixudes i lascives,
i gamberros que vivien en runes oblidades
entestats en allargar l'estiu grillat.
Un barri que, molt abans dels videojocs,
ens ensenyava a esquivar els conductors
assassins que ens desfeien la partida de tenis
al mig del carrer,
o a evitar les merdes de gos de camí a l'escola.
Un barri on els avions de paper
tot de sobte
atrapaven termals i s'enlairaven esperançats
i viatjaven alegrement a nous mons—
a aventures sofisticades i plenes
que et feien oblidar una mica el teu origen,
que et repintaven i et nodrien.
Aquest barri al qual tornes amb unes Voll-Damms
forçades però també coratjoses i valentes,
uns camins coneguts i amables,
el paisatge que mai més no et deixa
i es converteix en l'orgull que dus sempre
amb tu, aquest cor quillo universal
que esdevé el teu llegat i la teva força.

10.10.13

Ice

I look into the grayish distance
and see a few shy stems of grass
poking through the disappearing
ice and snow.

An overwhelming sense
of quiet flies over like a ghostly goose
honking and hovering impossibly low,
a mirage of disproportionate sadness.

The ice that had taken so long to congeal
in what seemed like a grotesque gesture
back then is shedding away
its over-sweating and exhausted soul.

Somehow, I feel a warmth that comes
from a deep understanding of all the minute
movements that encourage a thawing
forest into releasing
the accumulated dark and slimy essence
of love and beauty. The droplets keep coming
ever so sweet, unaware of the frigid hand
that tries to coax them back
into wrapping themselves around the odd surfaces
and the decaying falls. Nothing can stop them now.

So I smile, I glow in the cool warmth
that crunches under my feet, just feeling
the sweet, candy-like surprises
that await to the point of bursting,
like perfect ice balls filled with ice water
ever so joyful in their quiet splendor.


3.10.13

Breathless

El tren em gronxa i em massatja dolçament
mentre llegeixo els núvols del teu cos.
Tu tens aquesta enginyosa manera
d'atansar-te'm als racons més oblidats,

allisats com els llençols que et pensaves
que ja no hauries de fer servir —esgroguits,
de plecs cruixents i olor de pols
i sol callat de migdiada plàcida
—però tristament vençuda.

En aquest veral dessecat arribes
com una pluja fèrtil de primavera,
espetegant cada gota i fent-ne sots i calzes
d'on bec assedegat. Em recordes el gust

de cada instant impacient. M'omples
del vell gaudi i la saviesa primitiva.
Sense alè —breathless— com sempre ha estat
pels humans mancats de guia, projectats

amb cada onada d'aquest present encisador
i terrible que ens abraça i ens liquida.

28.9.13

La garoina

El sol esquitxa pertot, l'aigua crema,
baixes l'escala emblanquinada i fràgil
fins a la cala esquerpa i assordida.
Hi trobes lapes, les closques d'uns crancs,
fragments, detritus, restes llefiscoses,
i clapes olioses laminades.
La mà viatja curiosa sota
d'un forat ofegat i ple de boires
tèrboles i corrents esfilagats.
Toques una garoina, i de seguida
t'adones de la immensa paradoxa
que representa aquest objecte equívoc.
No la pots agafar sense arriscar
una punxada, una trampa, un engany.
Voldries conversar-hi però saps
que el compromís és impossible, fútil,
perquè només entén paraules aspres,
fiblades, protecció i conflicte,
no pot obrir el seu ser a noves brises,
i cada esquitx d'onada l'endureix.
És el que té ser espina evolutiva,
tot ho perceps com carn feble i aspriva
com un repte constant al fràgil cor.

26.9.13

La vaca escàpola

Jo tenia una vaca i la vaig perdre,
vaig llevar-me un matí i ja no hi era.
Havia decidit saltar la tanca
i anar tirant cap al prat dels veïns.

Si no heu vist mai una vaca saltant
per damunt d'una tanca
us haig de dir que és la cosa més bèstia
que us pugueu imaginar. Un volum
fosc i tranquil, interessat en l'herba
i les mosques molestes, tot de sobte
es converteix en un llampec rabent
on cada múscul retroba l'espai
que l'evolució li ha volgut dar,
tossuderia abraonada i ferma.
I més val que surtis del mig: la vaca
mana. Mana sense demanar res,
s'ho pren, com pren cada moment: sense lluita i sense oposició.

El problema sempre és com tornar-la a casa.
És clar, podries resignar-te al fet
que es convertís en animal feréstec,
una opció no gaire agradable
per als veïns amb hortets i jardins.
Pots entestar-te i provar d'atrapar-la
com un cowboy valent o arrauxat,
però ja t'ho dic jo: no funciona.
La vaca et deixa fer només allò
que ella permet, i sap ben bé on para
la teva mà —amb visió perifèrica.

El que s'ha de fer és posar-se al seu darrera,
conduir-la com un carro, anar precisament
allà on no vols que ella hi vagi, astut,
perquè l'astúcia i el giny són l'essència
de la no-vaca, i existeixen en un món
paral·lel que mai no coincideix amb el de la vaca.
Aquest enginy permet tornar-la al seu clos,
que és realment on vol ser cada dia,
a no ser que una dèria, el color
més suculent de l'herba del costat,
o la urgència d'aparellar-se amb algun mascle
—és a dir, quasi sempre— no la portin
a saltar la tanca com una cabra
qualsevol.

Dorm bé

Dorm bé, descansa, deixa que les ones
del temps et duguin pels racons boirosos
dels teus records, i que els dits allargassats
d'aquesta boira joganera et mostrin les dreceres
per on s'escapa l'ambre brillant de la raó.
Vagareja pels capil·lars del laberint
i no miris més enllà dels arbustos.
Res no s'amaga en la distància, tot el que tens
ho tens aquí, en aquest camí irrepetible,
perdut, trist, però amable i desitjat.