El sol esquitxa pertot, l'aigua crema,
baixes l'escala emblanquinada i fràgil
fins a la cala esquerpa i assordida.
Hi trobes lapes, les closques d'uns crancs,
fragments, detritus, restes llefiscoses,
i clapes olioses laminades.
La mà viatja curiosa sota
d'un forat ofegat i ple de boires
tèrboles i corrents esfilagats.
Toques una garoina, i de seguida
t'adones de la immensa paradoxa
que representa aquest objecte equívoc.
No la pots agafar sense arriscar
una punxada, una trampa, un engany.
Voldries conversar-hi però saps
que el compromís és impossible, fútil,
perquè només entén paraules aspres,
fiblades, protecció i conflicte,
no pot obrir el seu ser a noves brises,
i cada esquitx d'onada l'endureix.
És el que té ser espina evolutiva,
tot ho perceps com carn feble i aspriva
com un repte constant al fràgil cor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada