Jo tenia una vaca i la vaig perdre,
vaig llevar-me un matí i ja no hi era.
Havia decidit saltar la tanca
i anar tirant cap al prat dels veïns.
Si no heu vist mai una vaca saltant
per damunt d'una tanca
us haig de dir que és la cosa més bèstia
que us pugueu imaginar. Un volum
fosc i tranquil, interessat en l'herba
i les mosques molestes, tot de sobte
es converteix en un llampec rabent
on cada múscul retroba l'espai
que l'evolució li ha volgut dar,
tossuderia abraonada i ferma.
I més val que surtis del mig: la vaca
mana. Mana sense demanar res,
s'ho pren, com pren cada moment: sense lluita i sense oposició.
El problema sempre és com tornar-la a casa.
És clar, podries resignar-te al fet
que es convertís en animal feréstec,
una opció no gaire agradable
per als veïns amb hortets i jardins.
Pots entestar-te i provar d'atrapar-la
com un cowboy valent o arrauxat,
però ja t'ho dic jo: no funciona.
La vaca et deixa fer només allò
que ella permet, i sap ben bé on para
la teva mà —amb visió perifèrica.
El que s'ha de fer és posar-se al seu darrera,
conduir-la com un carro, anar precisament
allà on no vols que ella hi vagi, astut,
perquè l'astúcia i el giny són l'essència
de la no-vaca, i existeixen en un món
paral·lel que mai no coincideix amb el de la vaca.
Aquest enginy permet tornar-la al seu clos,
que és realment on vol ser cada dia,
a no ser que una dèria, el color
més suculent de l'herba del costat,
o la urgència d'aparellar-se amb algun mascle
—és a dir, quasi sempre— no la portin
a saltar la tanca com una cabra
qualsevol.
Hola Andreu,
ResponEliminaDeixa't dir que això és genial.
I ben tornat al blog!