Cor quillo

A vegades penso que he tingut sort.

Vaig crèixer en un barri enfangat i brut,

que es cremava sencer per Sant Joan,

entre cerveses, traques, fogueres paganes.

Un barri que vibrava amb horterades,

amb autos-xoc de fira proto-electrònica,

d'aquells anys setanta que regalimaven

l'entrecuix dolçament tremolós

de les noies jamonas que sortien

amb quinquis de pintes gruixudes i lascives,

i gamberros que vivien en runes oblidades

entestats en allargar l'estiu grillat.

Un barri que, molt abans dels videojocs,

ens ensenyava a esquivar els conductors

assassins que ens desfeien la partida de tenis

al mig del carrer,

o a evitar les merdes de gos de camí a l'escola.

Un barri on els avions de paper

tot de sobte

atrapaven termals i s'enlairaven esperançats

i viatjaven alegrement a nous mons—

a aventures sofisticades i plenes

que et feien oblidar una mica el teu origen,

que et repintaven i et nodrien.

Aquest barri al qual tornes amb unes Voll-Damms

forçades però també coratjoses i valentes,

uns camins coneguts i amables,

el paisatge que mai més no et deixa

i es converteix en l'orgull que dus sempre

amb tu, aquest cor quillo universal

que esdevé el teu llegat i la teva força.