Una noia estrangera a una terrassa
sota toldada calmadament va
bevent una cervesa que allargassa
en una taula d'ambre blau i clar.
A l'ombra s'arrecera, i sembla escassa
l'aura rossa que embolca el seu mirar.
La boca entre alimares s'esfilassa,
i el vas se li dissol, pres, a la mà.
Nit o claror, la calma de la flama,
pausadament, l'alè fugaç i lleu
s'empassa—fosca pau i dia breu.
Per un moment la cara de la dama
i tot el seu descans callat li han dit
el goig de l'hora esparsa de l'oblit.
