Una noia estrangera a una terrassa
sota toldada calmadament va
bevent una cervesa que allargassa
en una taula d'ambre blau i clar.
A l'ombra s'arrecera, i sembla escassa
l'aura rossa que embolca el seu mirar.
La boca entre alimares s'esfilassa,
i el vas se li dissol, pres, a la mà.
Nit o claror, la calma de la flama,
pausadament, l'alè fugaç i lleu
s'empassa—fosca pau i dia breu.
Per un moment la cara de la dama
i tot el seu descans callat li han dit
el goig de l'hora esparsa de l'oblit.
Ets un compostitor de versos fenomenal. El septenari encaixat l'endacasíl·lab és molt reeixit. Jo no ho sé fer això...
ResponEliminaD'altra banda només dir-te que estem tots embriacs. L'explosió dionisíaca post-2d8f ha estat total.
Us enyorem.
Secondo me, l'Stefano l'ha encertada, perquè prèviament ho has fet tu, poeta transatlàntic!
ResponEliminaUna abraçada des de Barcino.
A veure si escrivim i publiquem més sovint, boy!
ResponEliminaSalut i república!
Segueixo amb atenció el teu bloc, amb què crec destil·les una veu força intensa. Felicitats i gràcies!
ResponEliminaGràcies, Fermi, jo també segueixo el teu. M'agrada molt. Aviam si puc seguir posant-hi coses, encara que siguin antigues... :)
ResponElimina