Eixarreïda planura de calç
sota l’argent infinit, m’he perdut
en la negror perillosa del balç
que m’estalona per l’erg costerut.
Desert i feres brillants, en l’encalç
cec de la roina boirosa, l’eixut
uad ressonava amb paraules de fals
vent. Quan la nit ha baixat, m’he ajagut
esparpallant la mirada en el llac
celestial. M’ha vingut una set
indescriptible del dia manyac,
esbatanat. Observant con l’estret
camí s’allisa, m’enfonso en l’obac
habitacle profund del foc i el fred.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada