Era semblant aquell jardí alenós,
sobre el marítim avenc i una cala
clara i blava, al batent on les remors
vam fondre ardents a la indecisa escala
laberíntica, plena de clarors
minúscules. Recordo, doncs, la sala
esquerpa que es clavava en l'arenós
firmament, i la boira que ara exhala
el teu jardí. Botànica carena.
Tot és somriure plàcid d'un viatge,
el moll garbí arrissat, sense fermatge
la venteguera, la proa salvatge
del teu amor, el vent que, sense pena,
pentinava garoines, grisa arena.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada