Caps cots

M'assec a dins del metro i vaig mirant
la gent mirant-se el mòbil, transportada,
no per les rodes fosques del rovell
del temps robat a desitjos llunyans,
sinó per aures de somriures lleus.
Recordo quan, de petit, agafava
el metro atapeït de tristor sòlida,
un garbuix de fracassos oblidats.
Aquesta trista imatge ja no hi és,
va fugir fa molt temps, foragitada.
Per bé que és cert que, sí, llegíem més
mentre creuàvem els túnels convulsos
de creosota i llums abandonats,
també és cert que percebo una harmonia
angèlica utopia humanitat
abocats uns als altres, enllaçats,
whatsapps entortolligats amb anhels
agosarats, sorneguers i feliços
de retrobar-se per fi despullats
de regles socials i teranyines
que a poc a poc ens escanyen i ens fan
pàl·lida carn submisa i abatuda.
Per tant, llanceu les xarxes, escampeu
els filaments eteris de l'amor!