En el meu sostre de teules molsoses
tres nuvoletes seuen tafaneres
del mes passat a parlar, i lliscoses
gotes de pluja, per les canaleres
van corrent. Una garsa se les mira,
alça la cua negra i mira el dia,
fa un bot a l'altra teula, amb alegria,
i albira tènue alguna guspira.
A l'altra banda del terrat comú
camina presta una merla burella,
canta i s'enlaira, l'aire se l'endú.
A sota dorm el jardí arrecerat
per unes ombres d'una tanca vella.
I el dia passa en el cel esverat.
El sonet se't dóna molt bé. L'enjambement que fas entre versos i estrofes li dóna vida i trenca una mica l'esquema obligant a llegir tot seguit, sense parar al final del vers.
ResponEliminaHey! :) Gràcies pel comentari!
ResponEliminaPostmoderna faula, ironia, descripció realista, onírica? Un poema ric de significacions, Andreu. Té un no sé què d'Ausiàs Marc...
ResponElimina"i el dia passa en el cel esverat"
ResponEliminaPer quins set sous no se m'ha acudit abans a mi aquest decasíl·lab!?
Te l'he robat jo abans! :)
ResponElimina