21.3.14

Silvà

Vinc dels boscos ancestrals, primigenis,
on les veus encara parlen, llunyanes,
ombres de liquen sobre monuments
perduts entre l'oblit dels rierols
i les frondes impassibles del temps.

La meva petja vagareja sola,
per murs, per preses desfetes, sorrenques,
congostos abandonats i camins
enfangats plens de salamandres fosques—
llefiscoses com els records difusos.

La meva pell de tronc grisenc es muda,
penja obstinada de lianes seques,
s'enfonsa dins l'estany que ofega el riu—
marxa impassible com la crosta fràgil

de gel tardà i primavera aspriva.

Tot allò queda lluny i apaivagat,
Una sensació només ara,
connectada per un fil invisible,
suggerida pel tràfic boig i absurd,
mirada llànguida quan em deturo
a frec de nostàlgia i m'imagino—
no, me'n sento una part connectada—
dins l'etern somni del bosc ancestral.

19.3.14

Xibalba

A vegades tinc por que ens trepitgin com roses
abandonades als marges, fetes malbé
i embrutides—la fràgil llum d'esperança i bellesa
llençada i emaciada, rebregada i feta mort amarga.
Els nostres pares ja ho eren, això, abans de la Guerra:
una generació sencera d'ànimes brillants
i somnis utòpics—macos, inspirats, feliços.
Som els hereus doncs de la llum de la llibertat
i la bellesa, i el futur inevitable
que ens du a la font i a les estrelles—a Xibalba,
com si diguéssim. Aquest viatge dolç
on hem embogit i ens hem plantat davant les botes
per dir al món el que som. Som ara, serem sempre
el far que parlarà als qui han de venir—sobre l'amor. Som la tribus obstinadament dolça,
subtil, de pètals fràgils i perfum imperceptible però cert.
Som la gent que vol la llibertat per la bellesa i pel gaudi.
Som la flor forta que planta cara—no, el camp immens
de flors silvestres, de males herbes fortes
i obstinades que encallen la dalla de la mort feixista.
Som l'essència que vol molt més que llibertat—
vol èxtasi i salvació aquí en aquest món d'obagues
sinistres i cremades.
Som l'energia, en fi, que brolla sense parar. És per això
que no podem ser segats i embalats i apilats
com paquets lucratius sense data de caducitat.
Som el salvatge desig de llibertat
i l'anhelada espera de la família ancestral, estimada,
on viurem la migdiada eterna de la nostra llibertat.
I serem la rosa oberta, lasciva, que salvarà la nostra humanitat.

11.3.14

Haiku

Heavenly clouds down the wet street
When I walk and you skate
Meandering around our love.



The sound of your beauty
Reverberating in my memories—
I surrender to the waves and the surf.



Pebbles and tiny eddies
And small bites around my ankles—
Fishing for your memories.




Looking at naked peasant girls
Bathing in a pond—
Bamboo grove pleasures.

10.3.14

Samsara

You may think I'm not checking you out—
that how could possibly this tired old man
be checking out your beautiful slim body,
while you sit there, pretending to read something.
Or when you bump against me on the sidewalk—
so rude, so sweet, looking the other way.
Or when you pretend you're not seeing me
from the other end of the grocery isle.
Or when I catch a glimpse of your voluptuous
smile and the eternal waves that emanate
from the daring folds of your consciousness.
I am looking at you, and in my mind,
the subway tunnel shows the picture already—
our picture—the one where I see ourselves
old and sweet, holding hands, recapping
a long life of joys and kids and sadness—
and joy again, the whole frigging samsara
of our love and lust and fights and detachment,
to bring us in the end inside this wagon
so bright one might think we're lost in the Matrix—
a matrix of our own making, no spoons, not even
a knife to cut through the bullshit of the years.
Cause all that matters really is that initial
burst of beauty that connects us with the stars,
with the creation, with the sad beautiful circle
of life—a life well lived, and, seen from here,
from this defaced subway window, so quaint
and instagrammy, but still real and ours.
This life that will never materialize,
a quantum world of love where all my lovers,
all of you, are as part of me as anything else.
Why deny it. I guess they say we're one.
They must mean this, this striving and urge
to branch out and live entire lives encapsulated
within other lives, video games, avatars
to be enjoyed and composted in the great
dark pile of our genetic inheritance.
Away we go then, into the graffitied tunnel
that will just take us to a new station
where we can bump against each other again,
and you pretend you don't see me, your eyes
the very same I see every time this magnificent
cosmos lets us be together one more time.