Xibalba

A vegades tinc por que ens trepitgin com roses

abandonades als marges, fetes malbé

i embrutides—la fràgil llum d'esperança i bellesa

llençada i emaciada, rebregada i feta mort amarga.

Els nostres pares ja ho eren, això, abans de la Guerra:

una generació sencera d'ànimes brillants

i somnis utòpics—macos, inspirats, feliços.

Som els hereus doncs de la llum de la llibertat

i la bellesa, i el futur inevitable

que ens du a la font i a les estrelles—a Xibalba,

com si diguéssim. Aquest viatge dolç

on hem embogit i ens hem plantat davant les botes

per dir al món el que som. Som ara, serem sempre

el far que parlarà als qui han de venir—sobre l'amor. Som la tribus obstinadament dolça,

subtil, de pètals fràgils i perfum imperceptible però cert.

Som la gent que vol la llibertat per la bellesa i pel gaudi.

Som la flor forta que planta cara—no, el camp immens

de flors silvestres, de males herbes fortes

i obstinades que encallen la dalla de la mort feixista.

Som l'essència que vol molt més que llibertat—

vol èxtasi i salvació aquí en aquest món d'obagues

sinistres i cremades.

Som l'energia, en fi, que brolla sense parar. És per això

que no podem ser segats i embalats i apilats

com paquets lucratius sense data de caducitat.

Som el salvatge desig de llibertat

i l'anhelada espera de la família ancestral, estimada,

on viurem la migdiada eterna de la nostra llibertat.

I serem la rosa oberta, lasciva, que salvarà la nostra humanitat.