on les veus encara parlen, llunyanes,
ombres de liquen sobre monuments
perduts entre l'oblit dels rierols
i les frondes impassibles del temps.
La meva petja vagareja sola,
per murs, per preses desfetes, sorrenques,
congostos abandonats i camins
enfangats plens de salamandres fosques—
llefiscoses com els records difusos.
penja obstinada de lianes seques,
s'enfonsa dins l'estany que ofega el riu—
marxa impassible com la crosta fràgil
de gel tardà i primavera aspriva.
Tot allò queda lluny i apaivagat,
Una sensació només ara,
connectada per un fil invisible,
suggerida pel tràfic boig i absurd,
mirada llànguida quan em deturo
a frec de nostàlgia i m'imagino—
no, me'n sento una part connectada—
dins l'etern somni del bosc ancestral.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada