He sortit, i plovia. Travessava
els carrers embassats entre les gotes
que queien com queia la fulla alada.
Tot era moll al meu voltant: l'acera
grisa i blava, sorollosa i amb taques
d'oli multicolors; l'asfalt pringat
del plàstic negre de les rodes caldes
com els motors fumejants quan rondinen;
els gossos amarats; i els troncs dels arbres,
regalimant silenciosament
la calma rítmica; les cases altes,
i els seus balcons esquerdats repintats
amb la noia callada pentinant-se;
les placetes brillants sense els mil xiscles
incandescents dels nens. Ja em deturava
a recer d'algun ràfec gotejant,
quan he vist un toll relaxat, i una cambra
familiar, el tic d'un cor. "Anells" —
m'ha dut l'alè frescós de l'últim ambre.
Un huracà solcava, impàvid, l'eix
entre l'aigua i el foc: llavors, la calma
ha vist, l'aire ha sabut el respirar
lliscós i tens i la sang amb la pluja
s'han anat barrejant tot fent-se escuma.
He tornat, clarejava, i a la banda
dels carrers he ensumat la folla albada
sense rostre ni pes, només eixuta,
regal daurat de la marea vasta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada