Mentre pujo el carrer, cuiro rabent
i merda de deu dies, baixen tres
durs de metall, espetegant el vent
tranquil d’algun veí que n’és sorprès.
Paios colrats pel costo i l’aiguardent,
cabells d’indígena barcelonès,
llargs com els solos de guitarra ardent
en un concert farcit. Ningú ni res.
Ningú no sap què es sent essent sageta
diabòlica, ràpida, excitada
per l’esfumar-se instantani de cada
partícula de món, raig sense meta.
Res, ni el blau impenetrable del cel,
és tan fresc com el crit del seu anhel.
"Així només vivim aproximadament"
ResponEliminaAndreu Cabré (31 de maig de 1991)