L’estiu del noranta

L’estiu del noranta vaig fer

un breu viatge, una setmana,

a la Grècia que tantíssim

havia esperat, a la blanca

pàtria del meu somni exhaust.

L’Àtica havia de ser casa

meva, de Corint a Epidaure,

i el cap de l’est de dolces tardes.

Un dia Súnion va ser,

esclat d’alegria llunyana,

el meu destí, la meva meta:

jo també hi vaig anar a donar-me,

amb tot el que això significa.

Mentre al darrera m’arrapava,

la moto la Liz conduïa,

d’aquestes que tenen les marxes

tan dures, i que espeterreguen,

però d’usar-les, els agafes

afecte: en el fons no són tant

dolentes. Mentre, doncs, anava

—jo no sé conduir— darrera,

les platges de diverses cares

se m’apareixien desertes,

plenes de mites i miratges.

El vent incisiu el salobre

amb la farigola em mesclava.

I en aquesta audaç carretera

la imatge de Súnion, clara,

em colpia, quan, acostant-nos-hi,

vaig albirar l’espurna de les aigües.

Recordo el sol llepant la roca,

l’escampall digníssim de marbres

orgullosos, i l’estimball

amb el tirany esquerp, la cala

punxeguda i tosca, i les ones

somes on rèiem i jugàvem,

relliscant com les algues molles,

arrecerant-nos a una clapa

dropa de sol, i les garoines

tan negres com la fosca balma,

senyora dels onatges freds

i de les columnes negades,

que joguinegen amb el blau

fresseig escumós. Quan la lassa,

i quasi imperceptible mà

del llostre calcari em va prendre,

i, enfilant la fàcil tornada,

el cor abundant de ressons,

de ritmes i clarors afables,

vaig veure’m tan a prop del temple

i dels somnieigs venerables,

que encara sembla que les corbes

d’aquella carretera clara,

i la transparència dura

del cor bategant d’amagada

il.lusió, dugui dins meu,

tant proper com la meva casa.

19/9/91

Trickle-down theory de la normalització del català

L'era de la presidència de Reagan als Estats Units va ser testimoni de la incursió de nous conceptes al subconscient col·lectiu americà. En general, aquests conceptes han estat adoptats pels conservadors, com ara allò que es diu Reaganomics. D'altres s'han generalitzat i han assolit un èxit tal que fins i tot les classes socials menys afavorides, la gent que no té cap possibilitat de beneficiar-se'n, hi creu. Un d'aquests conceptes és la Trickle-down Theory. Aquesta teoria diu, en resum, que si donem més diner als rics, aquests crearan més riquesa, la qual s'escolarà (trickle) de mica en mica fins a esquitxar els d'abaix (down).

No vull qüestionar ara aquesta teoria, en la qual no crec a nivell econòmic. El que sí vull plantejar és un nou model de normalització del català, que no vingui de baix, sinó de dalt. M'explico.

Durant els primers anys de la normalització lingüística, als anys setanta, i encara més tard durant els anys pujolistes i fins i tots els dels tripartits, ha existit un concepte bàsic que crec que ha fet molt mal. Es tracta de pensar que el català és cosa de tots. Que tu i jo, i el veí del costat, podem solucionar nosaltres la situació penosa de desprestigi, inferioritat i anul·lació del català. Em penso que aquest concepte és nociu per tres raons:
1. No funciona
2. Ens disminueix l'autoestima, perquè no funciona i perquè es dóna sentiments de culpabilitat, com si fos culpa nostra que el català està malament
3. Allibera de tota responsabilitat als que realment la tenen: tots aquells que tenen poder de decisió, com polítics, càrrecs públics, entitats privades financers i empreses

El que ens cal és un canvi de paradigma. És ben sabut que molts canvis lingüístics en moltes comunitats sorgeixen per imitació de les classes altes. Un exemple d'això és la implantació del francès per la noblesa normanda a Anglaterra, que va canviar l'idioma per complert, fent que el poble adoptés paraules i expressions alienes a l'anglès original. En la situació actual del català, crec que necessitem tenir un exemple que ens vingui de dalt, perquè la gent de baix tingui algú per imitar. Un exemple de polítics que no canviïn de llengua a la primera de canvi. Un exemple d'empresaris que facin costat al català, i que etiquetin i facin publicitat exclusivament en aquest idioma. Un exemple de càrrecs públics que defensin l'ús del català amb els fets, com a cosa moderna i de moda, i que no facin veure que qualsevol altra llengua és més útil que no el català a Catalunya. Deixem, no, demanem que ells comencin a defensar el català amb els seus documents, contractes, i escrits oficials. Que el defensin en el seu ús parlat en públic, sigui on sigui, amb o sense traductor. Que ens ensenyin el camí a seguir. Ja comença a ser hora que es mullin ells també, perquè, és cert, el català és cosa de tots.

Canvi de rumb del blog (o potser no)

Avui tinc un dilema que em fa la sensació que és un dilema fals: començo un nou blog, o aprofito un dels blogs que ja tinc?

El que vull és poder reflectir els pensaments que em vénen al cap incessantment sobre el procés d’independència de Catalunya, i sobre el que pinto jo en aquest procés. Donades les meves circumstàncies personals de català resident a l‘estranger, a vegades tinc la sensació que el que pensi jo sobre la política catalana no importa massa. De fet, és molt difícil pensar en la política catalana des de fora, i poder seguir tots els detalls sobre qui és qui, i quines aliances i tendències té cadascú. Tot i així, com ja dic abans, sovint em trobo pensant-hi, i fa temps que vull dedicar-hi un blog —o una secció d'un blog.

Al final he decidit no obrir un nou blog. Ja en tinc tres, i prou que em costa mantenir-los al dia. I aquí és on topo amb el dilema: si no creo un nou blog, la intenció original d'aquest blog queda alterada, o això sembla. Si faig un nou blog, això comporta força decisions sobre el format, estil, enfoc i projecció del nou blog.

Aleshores és quan m'he adonat que aquest blog es titula "Divagacions, poemes i raps". Per tant, crec que, de manera profètica, en crear-lo, ja vaig preveure una mica que no tot el contingut seria de caire poètic. Per tant, a partir d'avui faré entrades al blog sobre aquestes idees relacionades amb la realitat de la política i la societat catalana actual. Aviam com va :)

Esclato furiós en una roca

Esclato furiós en una roca,

el meu repòs és fals i breu, i és poca

la calma del meu curs desllorigat,

com erm el marge avorrit on s'aboca

la meva ràbia de torb colrat;

i esquerpa i complicada amb tanta volta,

la marxa nerviosa entre la solta

onada aspriva que escomet i es fon,

corre esblaimada i enllaçant la molta

confusió de rulls en el pregon

si de la música que porto dins,

on un pont s'emmiralla. Tinc raó

sols per mirar desentès, i saó,

sols per l'abril inflat de cars verins.

1990