Trickle-down theory de la normalització del català

L'era de la presidència de Reagan als Estats Units va ser testimoni de la incursió de nous conceptes al subconscient col·lectiu americà. En general, aquests conceptes han estat adoptats pels conservadors, com ara allò que es diu Reaganomics. D'altres s'han generalitzat i han assolit un èxit tal que fins i tot les classes socials menys afavorides, la gent que no té cap possibilitat de beneficiar-se'n, hi creu. Un d'aquests conceptes és la Trickle-down Theory. Aquesta teoria diu, en resum, que si donem més diner als rics, aquests crearan més riquesa, la qual s'escolarà (trickle) de mica en mica fins a esquitxar els d'abaix (down).

No vull qüestionar ara aquesta teoria, en la qual no crec a nivell econòmic. El que sí vull plantejar és un nou model de normalització del català, que no vingui de baix, sinó de dalt. M'explico.

Durant els primers anys de la normalització lingüística, als anys setanta, i encara més tard durant els anys pujolistes i fins i tots els dels tripartits, ha existit un concepte bàsic que crec que ha fet molt mal. Es tracta de pensar que el català és cosa de tots. Que tu i jo, i el veí del costat, podem solucionar nosaltres la situació penosa de desprestigi, inferioritat i anul·lació del català. Em penso que aquest concepte és nociu per tres raons:
1. No funciona
2. Ens disminueix l'autoestima, perquè no funciona i perquè es dóna sentiments de culpabilitat, com si fos culpa nostra que el català està malament
3. Allibera de tota responsabilitat als que realment la tenen: tots aquells que tenen poder de decisió, com polítics, càrrecs públics, entitats privades financers i empreses

El que ens cal és un canvi de paradigma. És ben sabut que molts canvis lingüístics en moltes comunitats sorgeixen per imitació de les classes altes. Un exemple d'això és la implantació del francès per la noblesa normanda a Anglaterra, que va canviar l'idioma per complert, fent que el poble adoptés paraules i expressions alienes a l'anglès original. En la situació actual del català, crec que necessitem tenir un exemple que ens vingui de dalt, perquè la gent de baix tingui algú per imitar. Un exemple de polítics que no canviïn de llengua a la primera de canvi. Un exemple d'empresaris que facin costat al català, i que etiquetin i facin publicitat exclusivament en aquest idioma. Un exemple de càrrecs públics que defensin l'ús del català amb els fets, com a cosa moderna i de moda, i que no facin veure que qualsevol altra llengua és més útil que no el català a Catalunya. Deixem, no, demanem que ells comencin a defensar el català amb els seus documents, contractes, i escrits oficials. Que el defensin en el seu ús parlat en públic, sigui on sigui, amb o sense traductor. Que ens ensenyin el camí a seguir. Ja comença a ser hora que es mullin ells també, perquè, és cert, el català és cosa de tots.