La garoina

El sol esquitxa pertot, l'aigua crema,

baixes l'escala emblanquinada i fràgil

fins a la cala esquerpa i assordida.

Hi trobes lapes, les closques d'uns crancs,

fragments, detritus, restes llefiscoses,

i clapes olioses laminades.

La mà viatja curiosa sota

d'un forat ofegat i ple de boires

tèrboles i corrents esfilagats.

Toques una garoina, i de seguida

t'adones de la immensa paradoxa

que representa aquest objecte equívoc.

No la pots agafar sense arriscar

una punxada, una trampa, un engany.

Voldries conversar-hi però saps

que el compromís és impossible, fútil,

perquè només entén paraules aspres,

fiblades, protecció i conflicte,

no pot obrir el seu ser a noves brises,

i cada esquitx d'onada l'endureix.

És el que té ser espina evolutiva,

tot ho perceps com carn feble i aspriva

com un repte constant al fràgil cor.

La vaca escàpola

Jo tenia una vaca i la vaig perdre,

vaig llevar-me un matí i ja no hi era.

Havia decidit saltar la tanca

i anar tirant cap al prat dels veïns.

Si no heu vist mai una vaca saltant

per damunt d'una tanca

us haig de dir que és la cosa més bèstia

que us pugueu imaginar. Un volum

fosc i tranquil, interessat en l'herba

i les mosques molestes, tot de sobte

es converteix en un llampec rabent

on cada múscul retroba l'espai

que l'evolució li ha volgut dar,

tossuderia abraonada i ferma.

I més val que surtis del mig: la vaca

mana. Mana sense demanar res,

s'ho pren, com pren cada moment: sense lluita i sense oposició.

El problema sempre és com tornar-la a casa.

És clar, podries resignar-te al fet

que es convertís en animal feréstec,

una opció no gaire agradable

per als veïns amb hortets i jardins.

Pots entestar-te i provar d'atrapar-la

com un cowboy valent o arrauxat,

però ja t'ho dic jo: no funciona.

La vaca et deixa fer només allò

que ella permet, i sap ben bé on para

la teva mà —amb visió perifèrica.

El que s'ha de fer és posar-se al seu darrera,

conduir-la com un carro, anar precisament

allà on no vols que ella hi vagi, astut,

perquè l'astúcia i el giny són l'essència

de la no-vaca, i existeixen en un món

paral·lel que mai no coincideix amb el de la vaca.

Aquest enginy permet tornar-la al seu clos,

que és realment on vol ser cada dia,

a no ser que una dèria, el color

més suculent de l'herba del costat,

o la urgència d'aparellar-se amb algun mascle

—és a dir, quasi sempre— no la portin

a saltar la tanca com una cabra

qualsevol.

Dorm bé

Dorm bé, descansa, deixa que les ones

del temps et duguin pels racons boirosos

dels teus records, i que els dits allargassats

d'aquesta boira joganera et mostrin les dreceres

per on s'escapa l'ambre brillant de la raó.

Vagareja pels capil·lars del laberint

i no miris més enllà dels arbustos.

Res no s'amaga en la distància, tot el que tens

ho tens aquí, en aquest camí irrepetible,

perdut, trist, però amable i desitjat.