21.8.11

Una noia estrangera a una terrassa

Una noia estrangera a una terrassa
sota toldada calmadament va
bevent una cervesa que allargassa
en una taula d'ambre blau i clar.

A l'ombra s'arrecera, i sembla escassa
l'aura rossa que embolca el seu mirar.
La boca entre alimares s'esfilassa,
i el vas se li dissol, pres, a la mà.

Nit o claror, la calma de la flama,
pausadament, l'alè fugaç i lleu
s'empassa—fosca pau i dia breu.

Per un moment la cara de la dama
i tot el seu descans callat li han dit
el goig de l'hora esparsa de l'oblit.

5 comentaris:

  1. Ets un compostitor de versos fenomenal. El septenari encaixat l'endacasíl·lab és molt reeixit. Jo no ho sé fer això...
    D'altra banda només dir-te que estem tots embriacs. L'explosió dionisíaca post-2d8f ha estat total.
    Us enyorem.

    ResponElimina
  2. Secondo me, l'Stefano l'ha encertada, perquè prèviament ho has fet tu, poeta transatlàntic!

    Una abraçada des de Barcino.

    ResponElimina
  3. A veure si escrivim i publiquem més sovint, boy!

    Salut i república!

    ResponElimina
  4. Segueixo amb atenció el teu bloc, amb què crec destil·les una veu força intensa. Felicitats i gràcies!

    ResponElimina
  5. Gràcies, Fermi, jo també segueixo el teu. M'agrada molt. Aviam si puc seguir posant-hi coses, encara que siguin antigues... :)

    ResponElimina