21.8.11

Una noia estrangera a una terrassa

Una noia estrangera a una terrassa
sota toldada calmadament va
bevent una cervesa que allargassa
en una taula d'ambre blau i clar.

A l'ombra s'arrecera, i sembla escassa
l'aura rossa que embolca el seu mirar.
La boca entre alimares s'esfilassa,
i el vas se li dissol, pres, a la mà.

Nit o claror, la calma de la flama,
pausadament, l'alè fugaç i lleu
s'empassa—fosca pau i dia breu.

Per un moment la cara de la dama
i tot el seu descans callat li han dit
el goig de l'hora esparsa de l'oblit.

1.8.11

Happiness is a Tractor

És que t'hi puges i tornes a ser
Un nen de tres anyets jugant amb terra
Fent piles i forats tot embrutant-te
Cel i sol i suor sobre el motor.

18.7.11

L’estiu del noranta

L’estiu del noranta vaig fer
un breu viatge, una setmana,
a la Grècia que tantíssim
havia esperat, a la blanca
pàtria del meu somni exhaust.
L’Àtica havia de ser casa
meva, de Corint a Epidaure,
i el cap de l’est de dolces tardes.
Un dia Súnion va ser,
esclat d’alegria llunyana,
el meu destí, la meva meta:
jo també hi vaig anar a donar-me,
amb tot el que això significa.
Mentre al darrera m’arrapava,
la moto la Liz conduïa,
d’aquestes que tenen les marxes
tan dures, i que espeterreguen,
però d’usar-les, els agafes
afecte: en el fons no són tant
dolentes. Mentre, doncs, anava
—jo no sé conduir— darrera,
les platges de diverses cares
se m’apareixien desertes,
plenes de mites i miratges.
El vent incisiu el salobre
amb la farigola em mesclava.
I en aquesta audaç carretera
la imatge de Súnion, clara,
em colpia, quan, acostant-nos-hi,
vaig albirar l’espurna de les aigües.
Recordo el sol llepant la roca,
l’escampall digníssim de marbres
orgullosos, i l’estimball
amb el tirany esquerp, la cala
punxeguda i tosca, i les ones
somes on rèiem i jugàvem,
relliscant com les algues molles,
arrecerant-nos a una clapa
dropa de sol, i les garoines
tan negres com la fosca balma,
senyora dels onatges freds
i de les columnes negades,
que joguinegen amb el blau
fresseig escumós. Quan la lassa,
i quasi imperceptible mà
del llostre calcari em va prendre,
i, enfilant la fàcil tornada,
el cor abundant de ressons,
de ritmes i clarors afables,
vaig veure’m tan a prop del temple
i dels somnieigs venerables,
que encara sembla que les corbes
d’aquella carretera clara,
i la transparència dura
del cor bategant d’amagada
il.lusió, dugui dins meu,
tant proper com la meva casa.

19/9/91

17.7.11

Trickle-down theory de la normalització del català

L'era de la presidència de Reagan als Estats Units va ser testimoni de la incursió de nous conceptes al subconscient col·lectiu americà. En general, aquests conceptes han estat adoptats pels conservadors, com ara allò que es diu Reaganomics. D'altres s'han generalitzat i han assolit un èxit tal que fins i tot les classes socials menys afavorides, la gent que no té cap possibilitat de beneficiar-se'n, hi creu. Un d'aquests conceptes és la Trickle-down Theory. Aquesta teoria diu, en resum, que si donem més diner als rics, aquests crearan més riquesa, la qual s'escolarà (trickle) de mica en mica fins a esquitxar els d'abaix (down).

No vull qüestionar ara aquesta teoria, en la qual no crec a nivell econòmic. El que sí vull plantejar és un nou model de normalització del català, que no vingui de baix, sinó de dalt. M'explico.

Durant els primers anys de la normalització lingüística, als anys setanta, i encara més tard durant els anys pujolistes i fins i tots els dels tripartits, ha existit un concepte bàsic que crec que ha fet molt mal. Es tracta de pensar que el català és cosa de tots. Que tu i jo, i el veí del costat, podem solucionar nosaltres la situació penosa de desprestigi, inferioritat i anul·lació del català. Em penso que aquest concepte és nociu per tres raons:
1. No funciona
2. Ens disminueix l'autoestima, perquè no funciona i perquè es dóna sentiments de culpabilitat, com si fos culpa nostra que el català està malament
3. Allibera de tota responsabilitat als que realment la tenen: tots aquells que tenen poder de decisió, com polítics, càrrecs públics, entitats privades financers i empreses

El que ens cal és un canvi de paradigma. És ben sabut que molts canvis lingüístics en moltes comunitats sorgeixen per imitació de les classes altes. Un exemple d'això és la implantació del francès per la noblesa normanda a Anglaterra, que va canviar l'idioma per complert, fent que el poble adoptés paraules i expressions alienes a l'anglès original. En la situació actual del català, crec que necessitem tenir un exemple que ens vingui de dalt, perquè la gent de baix tingui algú per imitar. Un exemple de polítics que no canviïn de llengua a la primera de canvi. Un exemple d'empresaris que facin costat al català, i que etiquetin i facin publicitat exclusivament en aquest idioma. Un exemple de càrrecs públics que defensin l'ús del català amb els fets, com a cosa moderna i de moda, i que no facin veure que qualsevol altra llengua és més útil que no el català a Catalunya. Deixem, no, demanem que ells comencin a defensar el català amb els seus documents, contractes, i escrits oficials. Que el defensin en el seu ús parlat en públic, sigui on sigui, amb o sense traductor. Que ens ensenyin el camí a seguir. Ja comença a ser hora que es mullin ells també, perquè, és cert, el català és cosa de tots.

13.7.11

Canvi de rumb del blog (o potser no)

Avui tinc un dilema que em fa la sensació que és un dilema fals: començo un nou blog, o aprofito un dels blogs que ja tinc?

El que vull és poder reflectir els pensaments que em vénen al cap incessantment sobre el procés d’independència de Catalunya, i sobre el que pinto jo en aquest procés. Donades les meves circumstàncies personals de català resident a l‘estranger, a vegades tinc la sensació que el que pensi jo sobre la política catalana no importa massa. De fet, és molt difícil pensar en la política catalana des de fora, i poder seguir tots els detalls sobre qui és qui, i quines aliances i tendències té cadascú. Tot i així, com ja dic abans, sovint em trobo pensant-hi, i fa temps que vull dedicar-hi un blog —o una secció d'un blog.

Al final he decidit no obrir un nou blog. Ja en tinc tres, i prou que em costa mantenir-los al dia. I aquí és on topo amb el dilema: si no creo un nou blog, la intenció original d'aquest blog queda alterada, o això sembla. Si faig un nou blog, això comporta força decisions sobre el format, estil, enfoc i projecció del nou blog.

Aleshores és quan m'he adonat que aquest blog es titula "Divagacions, poemes i raps". Per tant, crec que, de manera profètica, en crear-lo, ja vaig preveure una mica que no tot el contingut seria de caire poètic. Per tant, a partir d'avui faré entrades al blog sobre aquestes idees relacionades amb la realitat de la política i la societat catalana actual. Aviam com va :)

12.7.11

Esclato furiós en una roca

Esclato furiós en una roca,
el meu repòs és fals i breu, i és poca
la calma del meu curs desllorigat,
com erm el marge avorrit on s'aboca

la meva ràbia de torb colrat;
i esquerpa i complicada amb tanta volta,
la marxa nerviosa entre la solta
onada aspriva que escomet i es fon,

corre esblaimada i enllaçant la molta
confusió de rulls en el pregon
si de la música que porto dins,

on un pont s'emmiralla. Tinc raó
sols per mirar desentès, i saó,
sols per l'abril inflat de cars verins.

1990



15.6.11

En el meu sostre

En el meu sostre de teules molsoses
tres nuvoletes seuen tafaneres
del mes passat a parlar, i lliscoses
gotes de pluja, per les canaleres

van corrent. Una garsa se les mira,
alça la cua negra i mira el dia,
fa un bot a l'altra teula, amb alegria,
i albira tènue alguna guspira.

A l'altra banda del terrat comú
camina presta una merla burella,
canta i s'enlaira, l'aire se l'endú.

A sota dorm el jardí arrecerat
per unes ombres d'una tanca vella.
I el dia passa en el cel esverat.

18.4.11

Tan lent com una petita tortuga

Tan lent com una petita tortuga,
que intenta un pas minúscul, i feixuc,
tota la closca pesada belluga,
arrossegant el fregar malastruc

que avisa l’ona i el sol que l’eixuga,
a vegades el cor es mou, poruc,
ficat dins de l’escorça que s’arruga,
com la pansa negrosa sense suc,

amb el pas imperceptible del sol,
l'onatge mut de les hores, i l'obra
de quietud que rosega la pobra

cambra lliscosa. Com gavina en vol
incisiu, picoteja la carn magra
del desig fosc i del record amarg.

6.3.11

Mentre pujo el carrer

Mentre pujo el carrer, cuiro rabent
i merda de deu dies, baixen tres
durs de metall, espetegant el vent
tranquil d’algun veí que n’és sorprès.

Paios colrats pel costo i l’aiguardent,
cabells d’indígena barcelonès,
llargs com els solos de guitarra ardent
en un concert farcit. Ningú ni res.

Ningú no sap què es sent essent sageta
diabòlica, ràpida, excitada
per l’esfumar-se instantani de cada

partícula de món, raig sense meta.
Res, ni el blau impenetrable del cel,
és tan fresc com el crit del seu anhel.

2.3.11

He sortit, i plovia

He sortit, i plovia. Travessava
els carrers embassats entre les gotes
que queien com queia la fulla alada.
Tot era moll al meu voltant: l'acera
grisa i blava, sorollosa i amb taques
d'oli multicolors; l'asfalt pringat
del plàstic negre de les rodes caldes
com els motors fumejants quan rondinen;
els gossos amarats; i els troncs dels arbres,
regalimant silenciosament
la calma rítmica; les cases altes,
i els seus balcons esquerdats repintats
amb la noia callada pentinant-se;
les placetes brillants sense els mil xiscles
incandescents dels nens. Ja em deturava
a recer d'algun ràfec gotejant,
quan he vist un toll relaxat, i una cambra
familiar, el tic d'un cor. "Anells" —
m'ha dut l'alè frescós de l'últim ambre.
Un huracà solcava, impàvid, l'eix
entre l'aigua i el foc: llavors, la calma
ha vist, l'aire ha sabut el respirar
lliscós i tens i la sang amb la pluja
s'han anat barrejant tot fent-se escuma.
He tornat, clarejava, i a la banda
dels carrers he ensumat la folla albada
sense rostre ni pes, només eixuta,
regal daurat de la marea vasta.

1.3.11

Oh fer-se lliure de la ment eixuta

Oh fer-se lliure de la ment eixuta,
i l'enrenou en calmosa distesa
tornar, lleuger color d'una peresa
celestial! I dormir dins l'astuta

son de l'estàtua, lluny de la ruta,
vora un rabeig fragil.líssim atesa
per la font i la molsa que li besa
el cos dels anys ennegrit dins la gruta.

Però sense tristesa ni enyorança,
romandre sols, sense apenar-se, ignar
del solc. I com les cases en la mansa

tarda d'estiu, guiades per un rar
embolcall de ceguesa, quan s'atansa
un foraster, saber-se cloure avar!

25.2.11

A la Cookie

Petita petja, pardal de potetes
porugues i maldestres, quan s'acluqui
la seva orella, les llestes ratetes
bellugoses que callin: ve la Cookie.

Vigila el sol des d’escletxes estretes-
tardes mandroses que no amaguen truc i
que passen molles no sentint que truqui
ningú al llindar de les vostres cuinetes

de lent bullir- s'entafora no massa,
i cargola la cua joganera.
Un llapis i una goma té per caça,

sense descans, i a ultrança la nevera
escomet. Peresosa, però amb traça,
busca l'alè d'un temps sense drecera.


24.2.11

M'enfronto al teu silenci

M'enfronto al teu silenci i a la teva
gran solitud com qui s'embarca foll
rera galernes, i en el blau del toll
es juga el cap, tot esperant la seva

salvació en la brega sense treva
contra la llei. Estricte en l'escorcoll
d'avencs solius i platges, en el broll
glaçat d'un riu illenc la roba es lleva,

exhaust, per fi arribat al gorg rodó
que ha cercat entre monstres i pirates.
I es troba tan senzill en l'abundor,

que determina que han estat barates
les fatigues passades, i el dolor,
no res, el cos reclinat a unes mates.

23.2.11

Infern glaçat

Infern glaçat que m'omple de mesura,
he viatjat sirgant per l'alta espina,
entre brancatges abrandats de pura
nit, i gebrada esparsa d'una fina

perfecció. I esquitxava l'altura
silenciosa el torb de cristal.lina
font, sagnar fosc, devessall que perdura
anfractuós, i simètric s'alzina.

L'Hivern melòdic i l'ordre calmós
m'han abatut, i a l'esquena, confós,
un greu abisme mort i eixarreït

he vist indòmit, fugint a redós
de l'erm adust, admirant-me en el just
i bell insigne volar de la nit.

Abril 1990

22.2.11

Oh descans absolut

Oh descans absolut, pren la raó
del jo imprecís que tremola com l'ona
de l'herba impacient per fer-se estona
encesa dins d'un magma de claror.

I encén de mi l'impuls, com un cartró
que es caragola negre mentre dóna
la forma vella i tosca que acarona
l'ull famolenc: sigui foc tot i ardor.

Dins l'espessor de la fronda d'un arbre,
ressoni al raig de l'alba la rosada
del meu sentit, com resina brodada

entre el fullam i l'escorça i el marbre,
teixint la trampa, enveja de l'aranya,
que escampa la brillor i el seny enganya.

21.2.11

Eminem made me do it

Aquí va el primer post d'això, wherever it may go:


"You better lose yourself in the music, the momentyou own it, you better never let it go go. You only get one shot, do not miss your chance to blow this opportunity comes once in a lifetime yo."

                                           —Eminem, Lose Yourself