6.3.11

Mentre pujo el carrer

Mentre pujo el carrer, cuiro rabent
i merda de deu dies, baixen tres
durs de metall, espetegant el vent
tranquil d’algun veí que n’és sorprès.

Paios colrats pel costo i l’aiguardent,
cabells d’indígena barcelonès,
llargs com els solos de guitarra ardent
en un concert farcit. Ningú ni res.

Ningú no sap què es sent essent sageta
diabòlica, ràpida, excitada
per l’esfumar-se instantani de cada

partícula de món, raig sense meta.
Res, ni el blau impenetrable del cel,
és tan fresc com el crit del seu anhel.

1 comentari:

  1. "Així només vivim aproximadament"

    Andreu Cabré (31 de maig de 1991)

    ResponElimina