Mentre pujo el carrer

Mentre pujo el carrer, cuiro rabent

i merda de deu dies, baixen tres

durs de metall, espetegant el vent

tranquil d’algun veí que n’és sorprès.

Paios colrats pel costo i l’aiguardent,

cabells d’indígena barcelonès,

llargs com els solos de guitarra ardent

en un concert farcit. Ningú ni res.

Ningú no sap què es sent essent sageta

diabòlica, ràpida, excitada

per l’esfumar-se instantani de cada

partícula de món, raig sense meta.

Res, ni el blau impenetrable del cel,

és tan fresc com el crit del seu anhel.

He sortit, i plovia

He sortit, i plovia. Travessava

els carrers embassats entre les gotes

que queien com queia la fulla alada.

Tot era moll al meu voltant: l'acera

grisa i blava, sorollosa i amb taques

d'oli multicolors; l'asfalt pringat

del plàstic negre de les rodes caldes

com els motors fumejants quan rondinen;

els gossos amarats; i els troncs dels arbres,

regalimant silenciosament

la calma rítmica; les cases altes,

i els seus balcons esquerdats repintats

amb la noia callada pentinant-se;

les placetes brillants sense els mil xiscles

incandescents dels nens. Ja em deturava

a recer d'algun ràfec gotejant,

quan he vist un toll relaxat, i una cambra

familiar, el tic d'un cor. "Anells" —

m'ha dut l'alè frescós de l'últim ambre.

Un huracà solcava, impàvid, l'eix

entre l'aigua i el foc: llavors, la calma

ha vist, l'aire ha sabut el respirar

lliscós i tens i la sang amb la pluja

s'han anat barrejant tot fent-se escuma.

He tornat, clarejava, i a la banda

dels carrers he ensumat la folla albada

sense rostre ni pes, només eixuta,

regal daurat de la marea vasta.

Oh fer-se lliure de la ment eixuta

Oh fer-se lliure de la ment eixuta,

i l'enrenou en calmosa distesa

tornar, lleuger color d'una peresa

celestial! I dormir dins l'astuta

son de l'estàtua, lluny de la ruta,

vora un rabeig fragil.líssim atesa

per la font i la molsa que li besa

el cos dels anys ennegrit dins la gruta.

Però sense tristesa ni enyorança,

romandre sols, sense apenar-se, ignar

del solc. I com les cases en la mansa

tarda d'estiu, guiades per un rar

embolcall de ceguesa, quan s'atansa

un foraster, saber-se cloure avar!