30.5.12

Paint flakes

The paint is flaking off the side of the house
like a pixelated sheet from a cyber dream
that reveals the surprising texture of life
underneath. It makes me think that everything
might be pretense and illusion—precisely
in that order. Cause we pretend we don't see
what's always in front of us, screaming at us,
touching us, an ever-welcoming orgy of joy.
I think it probably scares us to admit that once
we knew this, we participated in the communion
with every aspect of reality in an endless game.
We build our illusion in order to make sense
of the pretense that we might ever be in control
of anything. But the world has a way of diffusing
all the different layers and colors we impose
upon it. The rain, perhaps, or simply the droning
passage of the seasons scrapes off our efficient
but ultimately futile labor. The flakes remain
glued to the wet grass, they become yet another
piece of the puzzle we can never hope to finish,
the beautiful, non-composting particles of decay.

25.5.12

Sonet del magatzem

Quan, tot suós, deixo l'últim paquet
descarregat a la furgona fosca,
m'aparto sol, i dins la pila tosca
d'endarrerits, treballo en un sonet

que ja fa temps que el volia complet.
Inspirant-me en el vol d’alguna mosca
que em dicta els ritme dels eixos de llosca
sirga monòtona, acabo el quartet.

I aquesta llum que l'hule filtra fi—
pogués filar el desig fora de mi,
complint amb l'hora dins el terme just,

però rimant dedins amb so robust.
No perdés res, i el xiulet del matí
em sorprengués feliç i ben a gust!

17.5.12

Oh desfer-se només

Oh desfer-se només, com l’escumosa
cresta de l’ona escampada en la sorra
palpitant, presoner del crit lasciu
sota el cel que agabella les remors!
Abandonat en el cabell grisenc
d’un rierol agrest i oblidat,
esquivaria, amb el corrent, les pedres
esquerdades, les planes avorrides,
els llacs que esperen l’esparsa penombra.
Dins d’una brisa que acarona l’aigua
m’hauria alçat cap al desordre dolç
i la bellugadissa que m’amara.
Voleiant, remolí desfigurat,
dia feliç, com un llençol inflat,
esperitada corredissa incerta,
giragonsa i fiblada transparent,
veuria, entre les boires abaltides,
els cims rocosos de profundes ombres,
el vertigen humit, el roinejar
sobre les frondes de fosc tremolor,
els boscos fressejants, esquerps i amables.
Poder-me dir com el salt sorollós,
i riure amb ell en rebotar amb les pedres
d’aquella aspriva verticalitat
que s’enfonsa, content, i ser petita
bombolla efímera, però feliç,
tan intacta en el seu deseiximent,
i que desapareix com els matins,
i com les tardes i com els estels,
rodant sobre la volta multiforme,
més estimada si fugaç i altiva.
El sol roent m’abrasés amb la flama
impetuosa i justa, jo mateix
xàldiga vaga que xucla l’albada,
reflex esmicolat i que s’afila
mentre s’allunya, fimbreja i es fon,
innumerable com les cales rosses.
I, capbussant-me en la silenciosa
solitud laberíntica, seria
la lluna que s’amaga dins la gorga
tranquil·la; o el dofí batent, que neda
entre els corrents solcats per les escumes
sordes; l’escarabat de perfectíssima
closca rodona, que brilla com raig
de font en dia ardent; o com el llac
immòbil de silenci esquerdadís;
pendent, com ells, de l’esquitx i de l’osca
al meu camí perdut i ric de fat.

14.5.12

Maria, el Japó queda tan lluny

Maria, el Japó queda tan lluny,
que ni mil kanjis podrien contar,
desencisats, la dissort meva. Clar,
que, si no el sake que en els ulls retruny,
 
qui em va robar el mot precís en el juny
del meu trasbals? I el Joan, després, la mà
del seu enginy incurable, fiblar
de cervesa ronsera: "se t'esmuny

la nit, el temps, la noia: no vals res"
però amb paraules diferents. Ell sap—
l'ànima meva ho sap. El solc imprès

a l'escorça tan vella com el pes
immund del fang i el fullam sobre un cap
que s’alça sota el sòl al sol encès.
1991

11.5.12

Rera una teranyina molla

Rera una teranyina molla l’herba
conspira, sàndal dels dies escàpols.
La molsa encatifada amb el ruixim
finíssim del matí acaricia
uns peus mullats que pugen el camí.
Fa una estona, vora el riu, assegut
a una pedra del marge, els he ficat
dintre de l’aigua gelada i tranquiŀla.
He estat jugant amb les pedres petites
rodones i de mil colors lliscants,
i amb el clot de calmada embriaguesa,
arrecerat del corrent fonedís.
Nedava amb l’oratjol, i el remolí
que s’enfonsa em portava a pinzellades
sinuoses pel jaç confús, distreta
fulla vagosa, branquinyol, escuma
borbollejant, clivella fugissera
fiblada per l’esquitx de la claror.
Els braços em mirava com fugien
esblaimats, i les cames se’m desfeien
esfilassant-se amb el xuclar perpetu.
L’ull m’ha fugit, esperança mundana,
i sols la fronda fosquejant i humida
he percebut amb peus iŀluminats
com bengales i torxes. El batec
de l’herba minsa i la terra molsosa
d’un caminoi desdibuixat m’han dut
dins de l’espessa remor del sentit.

10.5.12

Reflection

Oh, to just be without imagining or loving oneself,
precise reflection of nothingness!
And, boundless gift from the bountiful vault,
disappear like a jellyfish in the current—
with feathery forward motion,
swirling and folding in mindless smoke.
Oh, inscrutable days and becalmed
scorching heat of shore and shoal!
To forget forever the excited hatred,
to taste the infinite disarray
of one who comes alive in stillness,
dies and comes back each time, free of advice!
2012


Oh ser sense imaginar-se ni estimar-se,
reflexos purs d'un no res!
I almoina immensa de l'aura generosa,
confondre's en el corrent com la medusa,
que així impulsada s'esfuma,
indiferent bellugar-se i remolí.
Oh dies impenetrables i serena
calitja d'ones i dunes!
No recordar ja més l'odi enarborat,
assaborint el desgavell infinit
de qui en la pausa s'abriva,
mor i reviu cada instant, nu de consell!
1990

8.5.12

Sóc una brasa d’ull incandescent


Sóc una brasa d’ull incandescent
revifada pel vent d’esquiva capa
i llis somriure. Sols cerco l’argent
de la saó melosa que s’escapa,
 
esditegant la fronda del moment.
Assaboreixo el goig d’aquell que atrapa,
entre columnes boscoses, la ment,
i la trepitja, foll, pel bosc, sens mapa.

He vagat lluny, apedaçat, per sendes
plenes de serps lletoses, voladís,
i sobre els pits del desert fonedís,
 
he plantat, enginyós, les meves tendes.
Amics he dit de la brosta caòtica,
del nus que fuig, i de la cambra lòtica.



7.5.12

Dalt, sense pressa, una sàmara cau


Dalt, sense pressa, una sàmara cau,
despesa ja del temps llisquívol; flota
entre el corrent doblegat i l’allau
de branques punxegudes i de rajos
espirals. Balla amb la galvana, sota
la lleu mirada de l’estrat rient.
Així com salta la llum entre els fajos
en un capvespre esblaimat, indecisa
suspensió, pampalluga de lent
flingar, juga amb l’abisme, amb el mirall
tèrbol i atent, amb la mà de la brisa
atzarosa, i l’embat tempestuós
de l’espars que l’acotxa en l’estimball
del seu present esquinçat i calmós.


3.5.12

Sometimes

Sometimes you look back on your life
and reflect on those blind actions
that have reproduced themselves like fractals
and have given countless positive feedback
on you, or your family, or your own growth.
It is usually those mindless, random, generous
seeds that yield a richer crop of unthinkable
cosmic bounty, of new and crazy possibilities
which you'd have never imagined. That's why—
staying within the limits of profit and safety
only brings pain, suffering, disappointment.
The zen quality of endlessly floating around
in a velvety blanket of uncertain futures
has given us the power to evolve
and become who we are—the happy children
of the stars, travelers, poets and lunatics.

2.5.12

Ara mateix

Ara mateix, què faig? En aquest
instant irrepetible que s'escapa
com un ocell de flames amazòniques,
desdibuixat en el caos frondós
al llindar entre lianes i clarors,
on rau la clara forma del present?

L'empenta del moment s'adorm, descansa
com una ameba eterna que ha viscut
volcans i terratrèmols aliens
al brou primordial que bull i brolla
encara en cada detall delicat
del món antic, cansat i rovellat.

Ara mateix, s'atansa  el cosmos nu
i em diu que no m'esveri, que no importa
si aquest minut menut infinitèssim
em treu la son. Que el brollador feréstec
mai no s'esgota, i que la saba clara
indomitable esquinça el pensament.



OmmWriter: un programa pensat per poetes

Haig de confessar una cosa: fa molt que no escric poesia a mà. De fet, anys enrere, quan l'escrivia d'aquesta manera, m'hauria semblat un sacrilegi ni tan sols plantejar-me la possibilitat d'escriure a màquina—i encara menys amb l'ordinador. El cert és que escriure a mà és més personal, més directe i immediat, no hi ha tantes interferències que et entre el pensament i el poema. Per altra banda, escriure a mà en el món actual té un o dos inconvenients: si vols publicar el que escrius, ho hauràs de tornar a entrar. A més, l'ordinador et proporciona, com a mínim, la correcció ortogràfica automàtica, que no és gaire cosa, però tampoc està massa malament.

Avui vull aconsellar una app minimalista que deu ser la més poètica de totes: OmmWriter. OmmWriter és una neteja d'interfície pensada per podar les distraccions entorn a l'acte d'escriure i ajudar a concentrar-se en aquest acte exclusivament. Pràcticament totes les opcions normals d'un programa d'edició de textos desapareixen, i queden reduïdes a la mínima expressió—un programa haiku, per dir-ho així.

OmmWriter està disponible en dues versions: la versió completa, OmmWriter Dana II; i la versió bàsica de franc, OmmWriter Dana I. Aconsello baixar-se la versió gratis OmmWriter Dana I, provar-la, i si agrada, comprar la versió completa, que no és massa cara. De fet, no té un preu fix. El preu l'hi poses tu. Els creadors del programa recomanen que el preu acabi en 1, perquè porta bona sort. Per exemple: $9.11, $4.11, $1.11. Com no es pot donar suport a una empresa que es preocupa pel bon karma d'una transacció monetària?

Un cop dins d'OmmWriter, ens trobem com en una planura deserta, encarats a una pantalla despullada de tot menys d'un requadre on s'entra el text, i uns botons a la part dreta amb què es pot canviar el tipus de font, la mida de la font, la imatge de fons, la música de fons (essencial per trobar inspiració!), el so de les tecles, i els botons per guardar l'arxiu. Ni coloraines, ni taules, ni compaginació, ni estils, ni cap complicació de la vida moderna de les apps. Realment, el nom de OmmWriter és ben trobat, tot i que un com ZenWriter hauria estat força encertat també.


La interfície d'OmmWriter


1.5.12

Una d'aquestes noies

Una d'aquestes noies que passegen,
maques, miratges en nits sense amor,
i que van allunyant-se lentament,
em fa dubtar si podries ser tu,
deixatada en la boira del record.
El lleu record del feréstec paisatge—
podíem fer-nos muntanya de l'altre,
camí obert, riba feresta, amplitud—
nostre, t'afua el doll per on s'escapa,
esmicolada, l'escorça convulsa
del teu present—quan rèiem, si ho recordes,
en un garbuix de claredat esparsa;
i el seu pas tan menut es balanceja
on ja els teus braços s'esblaimen, esclaus.