Una d'aquestes noies que passegen,
maques, miratges en nits sense amor,
i que van allunyant-se lentament,
em fa dubtar si podries ser tu,
deixatada en la boira del record.
El lleu record del feréstec paisatge—
podíem fer-nos muntanya de l'altre,
camí obert, riba feresta, amplitud—
nostre, t'afua el doll per on s'escapa,
esmicolada, l'escorça convulsa
del teu present—quan rèiem, si ho recordes,
en un garbuix de claredat esparsa;
i el seu pas tan menut es balanceja
on ja els teus braços s'esblaimen, esclaus.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada