Maria, el Japó queda tan lluny,
que ni mil kanjis podrien contar,
desencisats, la dissort meva. Clar,
que, si no el sake que en els ulls retruny,
qui em va robar el mot precís en el juny
del meu trasbals? I el Joan, després, la mà
del seu enginy incurable, fiblar
de cervesa ronsera: "se t'esmuny
la nit, el temps, la noia: no vals res"
però amb paraules diferents. Ell sap—
l'ànima meva ho sap. El solc imprès
a l'escorça tan vella com el pes
immund del fang i el fullam sobre un cap
que s’alça sota el sòl al sol encès.
1991
Què millor, Andreu, que la ironia per a distanciar-nos-en el suficient i percebre els fets amb una mica de seny?
ResponElimina