El tren em gronxa i em massatja dolçament
mentre llegeixo els núvols del teu cos.
Tu tens aquesta enginyosa manera
d'atansar-te'm als racons més oblidats,
allisats com els llençols que et pensaves
que ja no hauries de fer servir —esgroguits,
de plecs cruixents i olor de pols
i sol callat de migdiada plàcida
—però tristament vençuda.
En aquest veral dessecat arribes
com una pluja fèrtil de primavera,
espetegant cada gota i fent-ne sots i calzes
d'on bec assedegat. Em recordes el gust
de cada instant impacient. M'omples
del vell gaudi i la saviesa primitiva.
Sense alè —breathless— com sempre ha estat
pels humans mancats de guia, projectats
amb cada onada d'aquest present encisador
i terrible que ens abraça i ens liquida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada