Oh desfer-se només

Oh desfer-se només, com l’escumosa

cresta de l’ona escampada en la sorra

palpitant, presoner del crit lasciu

sota el cel que agabella les remors!

Abandonat en el cabell grisenc

d’un rierol agrest i oblidat,

esquivaria, amb el corrent, les pedres

esquerdades, les planes avorrides,

els llacs que esperen l’esparsa penombra.

Dins d’una brisa que acarona l’aigua

m’hauria alçat cap al desordre dolç

i la bellugadissa que m’amara.

Voleiant, remolí desfigurat,

dia feliç, com un llençol inflat,

esperitada corredissa incerta,

giragonsa i fiblada transparent,

veuria, entre les boires abaltides,

els cims rocosos de profundes ombres,

el vertigen humit, el roinejar

sobre les frondes de fosc tremolor,

els boscos fressejants, esquerps i amables.

Poder-me dir com el salt sorollós,

i riure amb ell en rebotar amb les pedres

d’aquella aspriva verticalitat

que s’enfonsa, content, i ser petita

bombolla efímera, però feliç,

tan intacta en el seu deseiximent,

i que desapareix com els matins,

i com les tardes i com els estels,

rodant sobre la volta multiforme,

més estimada si fugaç i altiva.

El sol roent m’abrasés amb la flama

impetuosa i justa, jo mateix

xàldiga vaga que xucla l’albada,

reflex esmicolat i que s’afila

mentre s’allunya, fimbreja i es fon,

innumerable com les cales rosses.

I, capbussant-me en la silenciosa

solitud laberíntica, seria

la lluna que s’amaga dins la gorga

tranquil·la; o el dofí batent, que neda

entre els corrents solcats per les escumes

sordes; l’escarabat de perfectíssima

closca rodona, que brilla com raig

de font en dia ardent; o com el llac

immòbil de silenci esquerdadís;

pendent, com ells, de l’esquitx i de l’osca

al meu camí perdut i ric de fat.