Rera una teranyina molla l’herba
conspira, sàndal dels dies escàpols.
La molsa encatifada amb el ruixim
finíssim del matí acaricia
uns peus mullats que pugen el camí.
Fa una estona, vora el riu, assegut
a una pedra del marge, els he ficat
dintre de l’aigua gelada i tranquiŀla.
He estat jugant amb les pedres petites
rodones i de mil colors lliscants,
i amb el clot de calmada embriaguesa,
arrecerat del corrent fonedís.
Nedava amb l’oratjol, i el remolí
que s’enfonsa em portava a pinzellades
sinuoses pel jaç confús, distreta
fulla vagosa, branquinyol, escuma
borbollejant, clivella fugissera
fiblada per l’esquitx de la claror.
Els braços em mirava com fugien
esblaimats, i les cames se’m desfeien
esfilassant-se amb el xuclar perpetu.
L’ull m’ha fugit, esperança mundana,
i sols la fronda fosquejant i humida
he percebut amb peus iŀluminats
com bengales i torxes. El batec
de l’herba minsa i la terra molsosa
d’un caminoi desdibuixat m’han dut
dins de l’espessa remor del sentit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada