Sóc una brasa d’ull incandescent
revifada pel vent d’esquiva capa
i llis somriure. Sols cerco l’argent
de la saó melosa que s’escapa,
esditegant la fronda del moment.
Assaboreixo el goig d’aquell que atrapa,
entre columnes boscoses, la ment,
i la trepitja, foll, pel bosc, sens mapa.
He vagat lluny, apedaçat, per sendes
plenes de serps lletoses, voladís,
i sobre els pits del desert fonedís,
he plantat, enginyós, les meves tendes.
Amics he dit de la brosta caòtica,
del nus que fuig, i de la cambra lòtica.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada