L’estiu del noranta vaig fer
un breu viatge, una setmana,
a la Grècia que tantíssim
havia esperat, a la blanca
pàtria del meu somni exhaust.
L’Àtica havia de ser casa
meva, de Corint a Epidaure,
i el cap de l’est de dolces tardes.
esclat d’alegria llunyana,
el meu destí, la meva meta:
jo també hi vaig anar a donar-me,
amb tot el que això significa.
Mentre al darrera m’arrapava,
d’aquestes que tenen les marxes
tan dures, i que espeterreguen,
però d’usar-les, els agafes
afecte: en el fons no són tant
dolentes. Mentre, doncs, anava
—jo no sé conduir— darrera,
les platges de diverses cares
se m’apareixien desertes,
plenes de mites i miratges.
El vent incisiu el salobre
amb la farigola em mesclava.
I en aquesta audaç carretera
la imatge de Súnion, clara,
em colpia, quan, acostant-nos-hi,
vaig albirar l’espurna de les aigües.
Recordo el sol llepant la roca,
l’escampall digníssim de marbres
orgullosos, i l’estimball
amb el tirany esquerp, la cala
punxeguda i tosca, i les ones
somes on rèiem i jugàvem,
relliscant com les algues molles,
arrecerant-nos a una clapa
dropa de sol, i les garoines
tan negres com la fosca balma,
senyora dels onatges freds
i de les columnes negades,
que joguinegen amb el blau
fresseig escumós. Quan la lassa,
del llostre calcari em va prendre,
i, enfilant la fàcil tornada,
el cor abundant de ressons,
de ritmes i clarors afables,
vaig veure’m tan a prop del temple
i dels somnieigs venerables,
que encara sembla que les corbes
d’aquella carretera clara,
del cor bategant d’amagada
il.lusió, dugui dins meu,
tant proper com la meva casa.
