Oh desfer-se només, com l’escumosa
cresta de l’ona escampada en la sorra
palpitant, presoner del crit lasciu
sota el cel que agabella les remors!
Abandonat en el cabell grisenc
d’un rierol agrest i oblidat,
esquivaria, amb el corrent, les pedres
esquerdades, les planes avorrides,
els llacs que esperen l’esparsa penombra.
Dins d’una brisa que acarona l’aigua
m’hauria alçat cap al desordre dolç
i la bellugadissa que m’amara.
Voleiant, remolí desfigurat,
dia feliç, com un llençol inflat,
esperitada corredissa incerta,
giragonsa i fiblada transparent,
veuria, entre les boires abaltides,
els cims rocosos de profundes ombres,
el vertigen humit, el roinejar
sobre les frondes de fosc tremolor,
els boscos fressejants, esquerps i amables.
Poder-me dir com el salt sorollós,
i riure amb ell en rebotar amb les pedres
d’aquella aspriva verticalitat
que s’enfonsa, content, i ser petita
bombolla efímera, però feliç,
tan intacta en el seu deseiximent,
i que desapareix com els matins,
i com les tardes i com els estels,
rodant sobre la volta multiforme,
més estimada si fugaç i altiva.
El sol roent m’abrasés amb la flama
impetuosa i justa, jo mateix
xàldiga vaga que xucla l’albada,
reflex esmicolat i que s’afila
mentre s’allunya, fimbreja i es fon,
innumerable com les cales rosses.
I, capbussant-me en la silenciosa
solitud laberíntica, seria
la lluna que s’amaga dins la gorga
tranquil·la; o el dofí batent, que neda
entre els corrents solcats per les escumes
sordes; l’escarabat de perfectíssima
closca rodona, que brilla com raig
de font en dia ardent; o com el llac
immòbil de silenci esquerdadís;
pendent, com ells, de l’esquitx i de l’osca
al meu camí perdut i ric de fat.
